Serra Calderona
Serra, cor de la Calderona
El municipi de Serra es troba situat al bell mig de la Serra Calderona, al seu mateix cor. La serra és una continuació cap al mar de la serralada Ibèrica i marca la divisòria de les conques del Palància i del Túria. La Calderona és un espai únic,de gran valor ecològic i paisatgístic. Les seus peculiaritats el fan un dels espais més valuosos del mediterrani occidental.
L’aigua del mar banya les arrels de les muntanyes de la Serra Calderona. La brisa del Mediterrani es cola per les seues valls i es respira a Serra. Però no només es respira i s’intuïx el mar, sinó que en els dies clars, de dels cims de Rebalsadors (802 m), l’Oronet (742 m), l’Alt del Pi (716 m) o La Gorrisa (586 m) s’albira tot el litoral de València, des de Benicàssim fins al cap de Sant Antoni.
En estes terres el clima és típicament mediterrani, amb oscil·lacions suaus de temperatura i desequilibris acusats per les precipitacions. A les muntanyes de Serra brollen moltes fonts i és el marc idoni per a la pràctica del senderisme, la marxa nòrdica, la pràctica del ciclisme i altres activitats de muntanya.
Parc Natural
La Serra Calderona va ser declarada Parc Natural el 15 de gener de 2002. El parc té una extensió de 18019 hectàrees que corresponen a una alineació muntanyosa d’orientació nord-oest/sud-est , situada entre les províncies de València i Castelló. Quasi una tercera part del parc Natural pertany al municipi de Serra, el que representa més del 90 per cent del seu terme municipal. Les altres dos parts restants es reparteix entre altres 13municipis.
La diversitat geològica, de roques i de sòls, l’abundància de falles i altres estructures tectòniques i la disposició de barrancs, puntals i valls fan de la Serra Calderona un paisatge de grans contrastos, inesgotable i sorprenent.La Serra és un aula degeologia i constitueix el principal aflorament de roques del període Triàsic, tot i que conta amb una gran varietat de roques de composicions i tonalitats prou diferents. L’extracció i treball de la pedra de rodeno ha sigut molt important fins a mitjans del segle XX.
Existeix una gran diversitat botànica típicament mediterrània que varia en funció del tipus de sòl. La flora, com tot a la muntanya està molt determinada per la secular activitat humana. Les espècies arbòries estan dominades pel pi blanc que li ha guanyat la partida a altres espècies autòctones com la sureda. Entre els arbustos destaquen el llentiscle, l’arboç, el coscoll, ginebre, la murta i el margalló, única espècie de palmera autòctona de la península Ibèrica. La seua palma s’usava tradicionalment per fer graneres, entre d’altres usos. Hi existeixen també més de 175 espècies de plantes i herbes medicinals, des del romaní, passant per la camamil·la, el timó, el tomanil etc.
La fauna és també molt variada. Existeixen més de 140 espècies d’aus, entre reproductores i hivernants, entre les quals destaca l’àguila de panxa blanca. L’àguila de panxa blanca és l’au rapaç més representativa de les muntanyes mediterrànies. És una espècie molt amenaçada i en regressió. Pel que fa a la fauna terrestre destaca el teixó o la geneta. L’esquirol, el rabosot i el javalí estan ben presents.
Però el que caracteritza aquest entorn és que ha estat una serra profundament humanitzada. L’home l’ha treballada, l’ha viscuda i l’ha feta seua. Com a mostra, els innumerables bancals que modelen la serra. Conreus molts d’ells abandonats, com també els oficis tradicionals ja desapareguts, d’aiguader o picapedrer, i els treballs de l’espart o la fornilla.
El vell ofici de pedrapiquer lligat a l’explotació de les pedreres va generar una activitat econòmica de gran importància. Sense altres ferramentes que el pic, la maça, la falca i la palanca, el pedrapiquer o picapedrer picava llambordes a partir de grans blocs de pedra. Així va ser fins els anys trenta del segle passat. Des de l’alba fins al vespre, se sentia l’eco del repic constant de punxons i buixardes contra la roca. Igualment el trontoll dels carros que transportaven la càrrega muntanya avall. Tant va ser la seua importància que, en la seua memòria, es va erigir a Serra un monument al carrer del Doraor, obra de l’escultor Carmelo Vicent Soler, Fausto.
Importants també són els oficis de carboner degut a la riquesa forestal de la Serra Calderona. Les carboneres es muntaven amb fusta de pi, carrasca i surera, coscoll, ginebre, bruc, garrofera i aladern. La combustió de la carbonera es feia durant dies, després es deixava reposar i s’extreia el carbó.
Més antic que el carboneig, va ser el negoci de la neu, ja que abans nevava molt més que ara. El treball consistia en recollir la neu per alimentar les neveres o pous de neu, on el gel es conservava fins a l’estiu. L’origen del negoci de la neu a la Calderona es deu als cartoixans de Portaceli.
Descarrega el fullet de bones pràctiques mediambientals del Parc Natural de la Serra Calderona
El pi de la bassa, in memoriam
El pi de la bassa era un arbre monumental i singular de Serra. El pinus halepensis tenia prop de 300 anys, 18 metres d’altura i 5 metres de diàmetre. Estava situat a la carretera CV-331, a les portes de la Cartoixa de Portaceli. El pi de la bassa deu el seu nom a una antiga bassa que hi havia a les immediacions.
Estimats per tots, el pi de la bassa era un símbol de la Calderona i de la localitat de Serra. Era un exemplar ja citat als apunts històrics de Tarín i Juaneda com un “árbol centenario testimonio de los antiguos pinares de Porta Coeli”.
El pi va estar afectat per la plaga del tomicus. En 2016, la greu sequera que es va patir el va sentenciar a mort. A l’octubre d’aquell any, ja es donava per perdut, tot i alguns intents que es van fer per tal de recuperar-lo amb diferents tractaments. El temporal de pluges i neu de principis de 2017 va fer que el 22 de gener, este singular pi, ja sense vida, caiguera a terra.
En homenatge al Pi de la Bassa, des del Parc Natural, s’ha condicionat l’espai que ocupava l’exemplar i s’ha construït un monument que vol simbolitzar el gegant que tant de temps va ser representatiu d’este paratge. Amb la base del tronc en el centre, s’han distribuït al seu voltant 55 pals definint l’ombra que feia el pi, el que dóna idea de l’envergadura que tenia.
La Calderona, l’actriu que donà nom a la serra
La Serra Calderona té nom de dona. El nom es deu a la llegenda obscura d’un personatge històric que va nàixer a Madrid, a principis del segle XVII. La Calderona era el nom popular amb el qual es coneixia a una actriu de la cort i villa de Madrid que es va fer molt popular durant el regnat del rei Felip IV. La Calderona, jove de gran bellesa i atractiu, va tindre multitud d’amants,entre ells el duc de Medina de las Torres. La seua encantadora bellesa va captivar el rei Felip IV de qui es va enamorar perdudament. Fruit d’aquella relació, la Calderona donà a llum un bastard del rei Felip IV, Juan José d’Àustria. El fill però, li va ser arrabassat i va ser criat per teòlegs i humanistes.
La fama de l’actriu era ben coneguda al Madrid del segle XVII i a tots els mentiders de la ciutat, es parlava de la seua relació amb el rei. La Calderona tenia una vida social molt frenètica i acudia a tots els espectacles que es feien a la plaça Major. En aquella plaça el rei Felip IV va manar que li construïren un balcó, de manera que poguera seguir les representacions. El balcó era conegut com el balcó de la Calderona.
Però no tot van ser dies de vins i roses. Les passions que va despertar la Calderona a la cort va enfadar la reina Isabel de Borbó. D’aquesta manera, l’actriu va ser apartada de la cort i va ser enviada a un convent de monges a Guadalajara. Allí va arribar a ser abadessa. Conta la llegenda que després d’uns anys reclosa al convent, la Calderona va fugir cap a aquestes muntanyes. Ací, es va unir amb un grup de bandolers per poder sobreviure. La fama de la dona convertida en bandolera va ser tan gran que acabà donant-li nom a estes muntanyes.